L'àrab, nova llengua d'Europa?

Josep Carles Laínez

¿Esdevindrà l’àrab una llengua de la Unió Europea de facto? Aquesta és la pregunta clau –i terrorífica– que hom planteja després que el secretari d’Estat per a la Unió Europea, el canari Alberto Navarro González, haja sol·licitat, amb les seues homòlogues francesa i italiana, Catherine Colonna i Emma Bonino, la creació d’una emissió en àrab del canal Euronews, cosa que, segons declaracions recollides per l’agència France-Presse, i per a més sorpresa encara, “Espanya ve demanant des de fa molt”. Dit d’una altra manera, part dels nostres impostos (hom preveu invertir-hi 5 milions d’euros) es dedicarà a donar cobertura, prestigi i difusió a una llengua, com a mínim, estrangera; a més a més hom ajudarà, gràcies a aquesta mesura, a crear una fractura social entre els immigrants arabòfons i la societat europea de recepció on deurien integrar-se (Navarro González es refereix, com a potencials televidents, “als milers de musulmans que resideixen a Europa”); i, també, servirà per a crear precedents davant eventuals intents d’oficialització de l’àrab, de iure, a la Unió. El problema d’inici fou comptar, sota el paraigua d’allò europeu, amb una cadena no europea, l’egípcia ERTU. Si Euronews s’hagués dit “Meditnews”, el problema no existiria.
Una sol·licitud així, enviada a la responsable de Relacions Institucionals i Comunicació de la Comissió Europea, fa sorgir de nou el dubte de per a qui creuen els polítics que governen. Això, en primer lloc. ¿Per què no deixen en mans d’Algèria, Egipte o Tunísia (les cadenes públiques de televisió dels quals són copropietàries d’Euronews) una petició que afecta aquests països de forma més directa? Un també es pregunta si no serà aquesta mena de demandes, presentades amb tot el llenguatge bavós d’allò solidari i multiculti, la base de futures exigències –o de fets consumats– de l’oficialitat dels quals ens n’adonarem quan no n’hi haja, de marxa enrere. Abans que indignació, una acció tan summament inconcebible de tres alts càrrecs (pagats per ciutadans de països on l’àrab no és oficial) suscita una enorme tristesa. Perquè actuen contra els interessos d’Europa i perquè no s’han assabentat, a aquestes altures, de quin és l’argument de la pel·lícula. Ni coneixen la història ni els importa. Contribueixen que s’estenga, entre els mitjans de comunicació i la classe política de despatx encatifat, una eurofòbia introjectada sota la condició de sobreestimació d’allò diferent en detriment d’allò propi.
La següent qüestió és d’on eixiran els professionals d’aqueix canal en àrab. Si és d’Europa, ¿per què haurà de tenir, en un ens públic, més drets un parlant d’una llengua aliena a la UE que l’usuari d’una oficial, o minoritària, d’un Estat membre? Imagine que Polònia o Romania estaran ja imprimint les protestes davant una desconsideració envers els seus ciutadans. O que Galícia i Portugal s’uniran en la sol·licitació de l’ús de la seua llengua (una de les cinc principals del món, i la segona romànica). Si, pel contrari, els periodistes no provenen d’Europa, sinó de països àrabs, ¿com afectarà a la política d’immigració i als permisos de treball? O, d’altra banda, ¿quin serà el criteri de la selecció informativa?; sense anar més lluny, ¿com es tractarà el conflicte que viu Israel?
Les formes s’han perdut i resulta lamentable que ni tan sols els diplomàtics les mantinguen. No crec que la principal funció d’Alberto Navarro siga cobrar un sou públic per tal que l’àrab esdevinga una lengua en la qual els europeus ens gastem milions. ¿Li importa tant a un magrebí la política dels nostres Estats per haver de pagar-li una traducció d’allò que dedicim? No. Però als polítics sí que pot interessar-los mostrar que la UE està oberta a la seua dissolució. Després de Turquia, potser el Marroc hi podrà entrar (ho afirmava fa anys l’expresident espanyol Felipe González), o, per què no (ho defensà algun candidat socialista de França), tot el Magreb. Comptaran amb l’avantatge d’una televisió. I tal volta a Alberto Navarro li fan un monument simbòlic. Com a Don Julià.

Este artículo en versión española: Magna Europa
Este artigo en lingua galega: Europa Europa